co.bas

L’elecció del primer president afroamericà de la història dels Estats Units va despertar moltes expectatives arreu del món.

Un any després, malgrat la confusió creada pel jurat del Premi Nobel de la Pau, la política exterior nord-americana no ha experimentat canvis substancials.

Els sentiments d’il·lusió i esperança de gran part l’esquerra s’han esfumat. El triomf electoral de Barack Obama, ara fa poc més d’un any, provocà reaccions enfrontades en l’esquerra política i social nord-americana.

D’una banda, hi havia una minoria d’escèptics amb la marea obamista. Eren els abstencionistes, els votants dels verds o de Ralph Nader o fins i tot els qui votaren per garantir la mera derrota de l’esperpèntic tiquet electoral del Partit Republicà, format per John McCain i Sarah Palin.

Eren els qui es prenien seriosament l’Obama més reaccionari, el de les promeses d’intensificar la guerra a l’Afganistan, així com el seu suport al rescat bancari de Wall Street i la seva oposició al matrimoni homosexual, mentre desconfiaven de l’Obama progressista, el que picava l’ullet amb vagues promeses per a sindicalistes, ecologistes i activistes pels drets humans.

D’altra banda, hi havia els obamistes d’esquerres, profundament il·lusionats amb un candidat demòcrata que semblava, d’alguna manera, per primer cop, «un dels seus».

Malgrat la seva ambigüitat en nombroses qüestions, l’historial polític del primer candidat afroamericà en un país profundament racista resultava prometedor.

De jove havia treballat com a organitzador en barris pobres de Chicago i havia seguit les ensenyances pràctiques de Saul Alinsky, el cèlebre activista d’esquerres d’Illinois, conegut pel seu manual per a «radicals realistes».

Des de la seva entrada en la vida política, Obama s’havia mostrat contrari a la guerra de l’Iraq i havia participat en manifestacions del moviment pacifista durant la tardor de 2002, un moment en què quasi tots els líders demòcrates s’alinearen acríticament amb la política bèl·lica del president Bush. Durant la campanya presidencial de 2008 havia aconseguit organitzar i mobilitzar gran part de la joventut progressista.

En els primers mesos a la Casa Blanca, fins i tot semblava que Obama es proposava ignorar les mòrbides estructures del Partit Demòcrata per tal de construir un moviment polític de masses, compromès amb una agenda de canvi polític progressista i vertebrat al voltant de la xarxa de col·lectius locals Organizing For America.

En la nit electoral, quan començà a fer-se evident la victòria del candidat demòcrata, centenars de milers de persones van sortir al carrer, embriagades d’una alegria política insòlita en un país on l’apoliticisme està molt ben arrelat.

Els manifestants ocuparen els carrers i xisclaren el tan vibrant com ambigu «Yes, We Can». Aquella nit l’espectre ideològic de l’obamisme era extraordinàriament ampli. Entre els qui celebraren la victòria, hi havia des de republicans com l’exgeneral Colin Powell i l’escriptor Francis Fukuyama fins a esquerranosos com la intel·lectual socialista Barbara Ehrenreich o Sam Webb, secretari general del Partit Comunista dels Estats Units.

Un any després de les celebracions històriques de la nit del 4 de novembre de 2008, la forta divisió d’opinions sobre el 44è president dels Estats Units ha anat quedant molt difuminada.

La quasi totalitat de l’esquerra nord-americana, de manera més o menys explicita, es troba unida en un sentiment de gran decepció. L’acostament entre els escèptics del jo-ja-t’ho-deia i els exobamistes de cor trencat està arribant al terreny organitzatiu.

En el moviment pacifista, cada cop sovintegen més els actes conjunts a nivell local entre les dues plataformes antiguerra d’àmbit nacional, fins fa poc enfrontades de manera aparentment irreversibles.

Es tracta de l’Act Now to Stop War and End Racism (molt activista i profundament desconfiada de tota col·laboració amb l’ala esquerrana del Partit Demòcrata) i de la United for Peace and Justice (una àmplia coalició que combina la feina mobilitzadora amb activitats pròpies de lobby pacifista).

Un any acumulant decepcions Les sorpreses desagradables ja van començar amb el procés de nomenaments ministerials. A la Secretaria d’Estat (ministeri d’exteriors), Obama va formar un equip farcit de falcons neoliberals de l’època del president Clinton, liderats per la mateixa Hillary Clinton i Richard Holbrooke.

En el cas de la Secretaria de Defensa —més coneguda com a Pentàgon— la manca de ruptura és encara més evident, ja que Obama ha decidit mantenir a Robert Gates en el càrrec que ocupa des que el 18 de desembre de 2006 va substituir Donald Rumsfeld.

A més, cal considerar que la importància de la Secretaria d’Estat ha patit un procés de progressiu arraconament en les darreres dècades en detriment del Pentàgon, tal com ha assenyalat Noam Chomsky darrerament.

En els últims anys, per exemple, el total de l’ajuda militar i policial nord-americana a Amèrica Llatina ha superat l’ajuda econòmica i social, cosa que no havia passat ni en els moments més calents de la Guerra Freda («Coups, UNASUR and the US», ZMagazine, octubre de 2009).

Obama no ha donat cap senyal de voler revertir aquesta tendència, sinó tot el contrari.

El congressista demòcrata Barney Frank, amb el suport de nombroses organitzacions pacifistes i de figures institucionals com l’alcalde de Boston, Thomas Menino, ha demanat una reducció del pressupost militar en un 25 % per tal de fer front a les emergències socials que afronta el país en la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió.

La petició no deixa de ser una proposta molt moderada, tenint en compte que la despesa militar dels Estats Units és tan gran com la de la resta de països junts i que trenta-sis milions de nord-americans han de recórrer als cupons governamentals d’ajuda alimentària per no passar gana («Food Stamp Use Soars, and Stigma Fades», The New York Times, 29/11/2009).

El menyspreu amb què el president ha contestat a aquesta proposta difícilment podria haver estat més contundent. Obama ha augmentat el pressupost militar per a l’any fiscal de 2010 en més de 26.000 milions de dòlars («Victory for Obama Over Military Lobby», The New York Times, 28/10/2009).

Amb un gabinet de falcons i un pressupost militar incrementat per enèsima vegada (680.000 milions de dollars), sembla clar que l’Administració Obama no podia fer una altra cosa que trair el fort sentiment antibèl·lic de la majoria del poble nord-americà, el mateix sentiment de rebuig a les polítiques de Bush que havia possibilitat l’assoliment d’àmplies majories demòcrates al Congrés i al Senat el 2006 i la victòria de Barack Obama el 2008.

Macroambaixades, bombarders no tripulats i la Guerra d’Obama A hores d’ara, sembla evident que el president Obama és incapaç de tancar la presó de Guantánamo en un any, tal com havia promès quan tot just arribà a la Casa Blanca.

En el conflicte israelopalestí, l’abismal contrast entre les promeses inicials i la nul·la capacitat demostrada a l’hora de frenar la deriva radical del govern israelià, han aconseguit que de l’esperança es passi a un escepticisme radical.

És possible que aquest contrast generi una frustració definitiva entre amplis sectors del món àrab. En el blog de Stefan Walt, professor d’afers internacionals a la Universitat de Harvard, s’hi pot llegir: «Mai no vaig pensar que escriuria les paraules següents, però és possible que la gestió d’Obama del procés de pau israelopalestí acabi sent pitjor que la de George Bush?» Pel que fa a la guerra d’Iraq, sembla que l’únic canvi real fins ara és el d’haver aconseguit expulsar-la de l’ull mediàtic.

La presència nord-americana continua i Obama ha deixat ben clar que els Estats Units no pensen marxar de la zona.

Prova prou eloqüent d’aquesta voluntat és la nova ambaixada nord-americana de Bagdad, la més gran i cara del món, una autèntica ciutat dins la ciutat, on milers de funcionaris civils i militars nord-americans romandran de manera indefinida. Obama ha anunciat la construcció de noves macroambaixades, entre d’altres, a Islamabad i Kabul. És justament a l’Afganistan on tota l’atenció mediàtica i política s’ha centrat en els darrers mesos. La guerra de l’Afganistan —o Guerra d’Obama, tal com està sent batejada pel moviment pacifista— no compta amb el suport actiu del poble nord-americà. Segons una enquesta del Pew Research Center publicada el passat 5 de novembre, un 57 % dels nord-americans creuen que la guerra no va bé i només un 32 % creu que s’hauria d’incrementar el nombre de tropes.

En el cas dels votants demòcrates, les xifres revelen un sentiment antiguerra encara més agut. Menys de la meitat creuen que l’ús de la força a l’Afganistan estava justificat en un primer moment, i només un de cada cinc demòcrates (21 %) es mostra partidari d’augmentar la presència militar.

Tampoc les elits semblen tenir clar fins a quin punt val la pena continuar la guerra. Tal com informava el setmanari neoliberal The Economist, no és fàcil trobar nord-americans capaços de mostrar entusiasme pel president afganès Hamid Karzai, a qui veuen tan corrupte com ineficient. El frau de les últimes eleccions ha estat tan evident que ha transcendit a la majoria de grans mitjans.

El règim de Karzai també s’ha vist afectat per la publicació del darrer informe de Transparency International, que situava l’Afganistan en el segon lloc en la llista de països més corruptes del món, només per sota de Somàlia.

Menys coneguda i comentada és la desesperada situació de les dones afganeses sota el govern Karzai, especialment des que aquest ha consolidat la seva aliança amb els senyors de la guerra («Waiting (and waiting) for a plan», The Economist, 21/11/2009). Tot i així, Obama ha decidit abraçar una política intensament bel·licista.

Quan Obama assumí la presidència, hi havia 34.000 soldats nord-americans a l’Afganistan. Ara n’hi 71.000 i en sis mesos s’arribarà als 100.000.

Els bombardejos amb avions no tripulats en territori pakistanès també s’han intensificat amb Obama, fins i tot després de la publicació d’un informe per part d’un prestigiós think-tank liberal, la Brookings Institution, on es demostra que aquests atacs maten deu civils per cada combatent («Drones kill 10 civilians for one militant: US report», Dawn, 21/07/2009).

Conscient de la impopularitat de la guerra, la Casa Blanca embolcalla l’augment de tropes amb promeses d’una eventual retirada.

L’estratègia compta amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació.

En les cròniques del transcendent discurs del passat 1 de desembre a l’Acadèmia Militar de West Point, les vagues promeses de retirada quasi robaren el protagonisme a l’aspecte més tangible del discurs: la decisió d’enviar 30.000 nous soldats a l’Afganistan en contra de l’opinió majoritària del poble nord-americà. L’Administració Obama també és conscient que l’oposició a la guerra és majoritària, però feble.

En la protesta celebrada a Boston l’endemà del discurs de West Point, el pare d’un soldat mort a l’Iraq s’interrogava retòricament: «Permetríem una escalada en una guerra impopular si existís el reclutament militar obligatori?» En efecte, la intensificació de la guerra és possible, en part, gràcies a l’apatia de la major part d’una societat, que, des del desmantellament del servei militar obligatori l’any 1973, ja no tem veure’s directament afectada per la guerra. Sens dubte, Obama té més por dels militars que de l’esquerra nord-americana.

En aquest sentit, la Guerra d’Obama a l’Afganistan presenta força similituds amb la Guerra de Johnson al Vietnam, tal com ha fet notar el columnista Alexander Cockburn. El president Lyndon B. Johnson també havia heretat una guerra i decidí fer cas a les peticions d’escalar la participació militar que li exigia el general Westmoreland.

Per la seva banda, a finals d’aquest estiu passat, el General Stanley McChrystal, comandant de les forces de l’OTAN a l’Afganistan, va deixar filtrar a la premsa la petició de 40.000 nous soldats.

En comptes de destituir McChrystal per desafiament al poder civil, Obama li ha donat quasi tot el que demanava («A year of Obama», The Nation, 11/11/2009). És molt probable que l’agressiva política exterior d’Obama també estigui relacionada amb el temor a no poder ser reelegit si es mostra massa tou.

Aquesta és la hipòtesi principal de l’influent escriptor catòlic Garry Wills, qui recentment es dirigia a Obama per encoratjar-lo a triar d’una vegada entre ser fidel a l’esperit de canvi que l’ha portat a la Casa Blanca o deixar-se endur pels cínics i dubtosos càlculs electoralistes.

Wills recordava que, en els últims tres mesos, un miler de soldats nord-americans han resultat ferits (un quart del total de ferits des de 2001) i que la majoria d’oficials militars i periodistes que s’atreveixen a aventurar pronòstics parlen de, com a mínim, deu anys més de guerra.

A més, tant a l’Iraq com a l’Afganistan, hi ha més americans depenents d’empreses subcontrates que personal militar. Wills admetia que no serà fàcil retirar-se de l’Iraq i l’Afganistan, a causa de la monstruosa dimensió que han assolit les empreses de serveis militars privades.

«Què es pot fer amb aquestes bandes corruptes i impossibles de fiscalitzar? Hem subcontractat tal nombre de deures nacionals que aquests contractistes, igual que els nostres bancs, han esdevingut massa grans per poder bregar amb ells.

Qui protegirà els nostre soldats si no ho fan els nostres guardaespatlles mercenaris?» («A One-Term President?: The Choice», The New York Review of Books, 3/12/2009). Mentre nous fets no demostrin el contrari, les principals polítiques de la Casa Blanca continuen satisfent els interessos dels més rics i poderosos.

No hi ha hagut canvi real. Per la seva banda, l’esquerra social i política nord-americana, després d’un període d’expectació i relativa inactivitat, comença a donar signes d’unitat i de renovada vitalitat en la seva lluita per tal de fer prevaldre els interessos democràtics de la majoria popular.

És molt probable que la lliçó inoblidable d’aquest any perdut sigui la de no tornar oblidar una de les consignes més famoses de Frederick Douglass, l’exesclau fugitiu i brillant escriptor i activista del segle XIX: «Sense lluita, no hi ha progrés possible». L’oncle Sam a Amèrica Llatina: suport als colpistes i noves bases militars També a Amèrica Llatina la política exterior d’Obama ha resultat enormement decebedora.

El cas de Colòmbia és molt il·lustratiu. Durant el tercer debat presidencial entre McCain i Obama, celebrat el 15 d’octubre de 2008 a Hempstead (Estat de Nova York), l’aleshores candidat demòcrata formulà una de les poques concrecions sobre Amèrica Llatina que se li havien sentit fins aleshores.

Obama aclarí que no estava en contra dels tractats de lliure comerç en si, però que, en el cas de Colòmbia, la impunitat amb què els sindicalistes eren assassinats exigia un tipus de tractat que inclogués clàusules de respecte als drets humans i de protecció mediambiental.

Des que Obama ha arribat a la Casa Blanca, Colòmbia continua sent el país on s’assassinen més sindicalistes que a la resta de països junts.

Tot i així, aquest fet no ha suposat cap obstacle perquè els Estats Units i Colòmbia hagin signat un acord militar que permet a l’Exèrcit nord-americà l’ús de set bases militars en territori colombià. L’acord ha rebut el rebuig quasi unànime de tot Amèrica Llatina. En declaracions fetes des de Londres al diari brasiler Valor Económico, el passat 6 de novembre, el president Lula ha mostrat la seva indignació amb l’acord, que interpreta com una resposta al desmantellament de la base militar nord-americana de Manta (Equador).

En el cas del cop d’estat a Honduras contra el president Zelaya, la posició de l’Administració Obama no ha suposat un canvi en el contingut sinó en les formes. Certament, la diplomàcia nord-americana no ha donat un suport obert i immediat als colpistes, a diferència de l’Administració Bush durant el cop d’estat a Veneçuela de 2002. En un principi, els Estats Units se sumaren a la condemna de l’Organització d’Estats Americans, per bé que les seves accions inicials revelaren la debilitat d’aquesta condemna.

Washington no va retirar el seu ambaixador, tal com van fer els països llatinoamericans i europeus. La pressió econòmica nord-americana sobre el règim colpista fou molt modesta, tenint en compte l’aclaparadora influència econòmica que exerceix sobre aquest petit i empobrit país centreamericà (7,2 milions d’habitants, el tercer país amb menor PIB per càpita del continent americà).

És molt probable que el president Zelaya ja hauria tornat al poder si l’Administració Obama hagués dut a terme mesures tan senzilles com la cancel·lació de totes les vises i la congelació de tots els comptes bancaris dels líders del règim colpista.

La major part de l’ajuda econòmica nord-americana continua, malgrat els detallats informes d’Amnistia Internacional sobre les greus violacions de drets humans per part del règim colpista (incloent-hi assassinats, tortures i violacions de membres de la resistència democràtica). Encara més sorprenent és el fet que els Estats Units continuen entrenant estudiants militars a la Western Hemispheric Institute for Security Cooperation (més coneguda pel seu antic nom, Escola de les Amèriques, situada al Fort Benning, a l’Estat de Geòrgia).

No és casualitat que tots els caps militars hondurenys que han liderat el cop s’hagin graduat en aquesta escola de colpistes i torturadors.

Finalment, el doble joc ha acabat quan l’Administració Obama ha reconegut la farsa electoral organitzada pel règim colpista.

A Amèrica Llatina, aquest reconeixement només ha estat secundat per Colòmbia i Panamà. El president Obama ha tornat a ignorar les crides d’importants figures de l’esquerra nord-americana.

Entre aquestes crides, destaca la carta dirigida a Hillary Clinton per part de Richard Trumka, el president de l’AFL-CIO, el principal sindicat del país. Trumka recordava a Clinton que, en les condicions repressives establertes pel cop d’estat del 28 de juny, unes eleccions lliures i democràtiques eren senzillament impensables.

Entre les víctimes de la repressió hi ha, com a mínim, dotze sindicalistes assassinats.

A aquestes alçades, la sorprenent sensibilitat que Obama demostrà en el passat per la vida dels sindicalistes llatinoamericans constitueix una prova més de l’immens cinisme què és capaç de projectar el nou recanvi lampedusià a la Casa Blanca.